Es compleixen set-cents anys de la butlla papal contra el Temple

Un article interessant que hi publica Rafel Montaner a les pàgines del Levante-EMV

Quan València va tenir el seu Estat templari

Jaume II 'El Just' va ordenar en 1307 la detenció de tots els frares guerrers de la Corona d'Aragó i el seu trasllat al convent de Sant Domènech de València per a ser interrogats.

El 22 de març de 1312, fa 700 anys, el Papa Clement V signava la butlla «Vox in Excels» amb la qual liquidava l'orde del Temple després de cinc anys de persecució inquisitorial. Malgrat els segles transcorreguts, una aurèola de misteris i ritus ocults encara embolica el procés que va dur a la foguera a la majoria dels «cavallers de Crist» sota l'acusació de heretgia.

Una «mitologia sense fonaments» per al catedràtic d'Història Medieval de la Universitat, Enric Guinot. El principal expert en la Baixa Edat Mitjana valenciana recalca que després d'aquesta Causa general impulsada sota els auspicis de Felip el Bell «no hi ha més que una lluita pel poder entre el rei gal i els templaris». El Temple era una de les ordres militars amb més influència en la Corona d'Aragó, de fet els frares guerrers van ser els encarregats d'educar al futur Jaume I quan amb només cinc anys va ser enviat al castell de Montsó en la primavera de 1214. Feia sis mesos que s'havia quedat orfe al morir el seu pare, Pere II el Catòlic, en la Batalla de Muret.

Des de llavors la llegenda del Conqueridor va unida als templaris, que no solament van aportar fons a les seves campanyes sinó que van lluitar braç a braç amb ell en la presa de Mallorca (1229) i en les quatre guerres entre 1233 i 1258 en les quals es va forjar el Regne de València.

Mestres del Conqueridor

No obstant això, l'historiador assenyala que la influència templaria en la conquesta valenciana va ser més qualitativa que quantitativa enfront del pes de les hosts nobiliaries i les milícies urbanes: «Parlem d'un contingent format per unes desenes de cavallers, doncs la majoria de frares guerrers són a Terra Santa». «Això sí —afegix—, es tracta de professionals de la guerra que sempre acompanyen al rei i mantenen una fidelitat absoluta a la corona, doncs el monarca ha estat criat per ells».

En agraïment a aquest suport, Jaume I no s'oblida del Temple en el Llibre del Repartiment. L'ordee, que ja acumulava 27 senyorius rurals i urbans en la Corona d'Aragó, rep tres petites encomanes en el nou regne cristià: Una a València, que incloïa l'alquería de Montcada, altra a Borriana i el castell de Xivert. La petjada templaria en el Cap i casal perviu en el nom del palau que acull la Delegació del Govern, un edifici del XVIII que s'alça sobre l'antiga casa i església del Temple.

El tros de ciutat que van rebre entre les portes de la Xerea i Bab-al-Zaqar —l'entorn de l'actual carrer Governador Vell—, va passar a anomenar-se barri del Tremp. L'església templaria comptava amb un cementiri, que encara no ha estat trobat, sobre el qual hi ha pergamins amb una vintena de donacions de nobles i burgesos inhumats allí. Guinot conta que en el segle XIII «no consta una actuació política i militar significativa del Temple en el Regne de València». L'investigador parla d'una presència «de 25 frares guerrers en 100 anys», que mai estan junts, «com a molt hi ha dos o tres per encomana».

Regne del Temple dins del Regne

Tot canvia en 1294, «quan a través de dues operacions de gran envergadura — la compra del castell de Culla per mig milió de sous i la permuta dels seus béns, rendes i drets a Tortosa que oferixen a Jaume II pel castell de Peníscola—, forgen l'Estat senyorial més gran de tot el Regne de València al fer-se amb més de la meitat del Maestrat de Castelló». No s'ha establert amb certesa per què el Temple va donar «aquest enorme salt en presència territorial que li duu a arribar a un poder significatiu en el Regne de València», diu Guinot.

El fet que el Maestrat es converteixi en zona de trashumancia fa pensar que l'objectiu fora «assegurar-se una zona de pastura pròxima als seus grans senyorius de Catalunya i Aragó». Els templaris gaudirien tot just 13 anys del seu regne dintre del Regne de València. El 13 d'octubre de 1307 Felip el Bell, amb el suport del Papa, va deslligar la cacera de frares guerrers.

Dos mesos després, Jaume II el Just, després d'una denúncia del Inquisidor general, ordenava des de València la detenció dels templaris de la Corona d'Aragó i el seu trasllat al convent de Sant Domènech del Cap i Casal per a ser interrogats, mentre decretava l'embargament dels seus béns. Encara que van sofrir presó, continua Guinot, «els templaris de la Corona d'Aragó no van acabar en la foguera, simplement van ‘ser jubilats’ al ser retirats a convents amb una pensió anual fins a la seva mort».

Al Regne de València la causa contra el Temple trigaria en tancar-se, doncs Jaume II es va negar a acatar el mandat de Clement V que tots els béns templaris passessin a l'altra gran ordre militar, la de Sant Joan de l'Hospital. Aquest transvasament suposava convertir als hospitalaris en el poder senyorial més fort de la Corona.

El tira i afluixa del Just amb el Papa no es va resoldre fins a la mort del pontífex en 1317. El seu successor, Joan XXII, va acceptar que els béns del Temple i dels Hospitalaris es fusionessin en una nova ordre militar exclusiva del Regne de València, la de Santa María de Montesa, que quedava sota la total influència de Jaume II. Però això, ja és altra història.