Un article interessant que hi publica Rafel Montaner a les pàgines del Levante-EMV
Quan València va tenir el seu Estat templari
Jaume II 'El Just' va ordenar en 1307 la detenció de tots els frares
guerrers de la Corona d'Aragó i el seu trasllat al convent de Sant Domènech de València per a ser interrogats.
El 22 de març de 1312, fa 700 anys, el Papa Clement V
signava la butlla «Vox in Excels» amb la qual liquidava l'orde del
Temple després de cinc anys de persecució inquisitorial. Malgrat els
segles transcorreguts, una aurèola de misteris i ritus ocults encara
embolica el procés que va dur a la foguera a la majoria dels «cavallers
de Crist» sota l'acusació de heretgia.
Una «mitologia sense fonaments»
per al catedràtic d'Història Medieval de la Universitat, Enric Guinot.
El principal expert en la Baixa Edat Mitjana valenciana recalca que
després d'aquesta Causa general impulsada sota els auspicis de Felip el
Bell «no hi ha més que una lluita pel poder entre el rei gal i els
templaris».
El Temple era una de les ordres militars amb més influència en la Corona
d'Aragó, de fet els frares guerrers van ser els encarregats d'educar al
futur Jaume I quan amb només cinc anys va ser enviat al castell de
Montsó en la primavera de 1214. Feia sis mesos que s'havia
quedat orfe al morir el seu pare, Pere II el Catòlic, en la Batalla de
Muret.
Des de llavors la llegenda del Conqueridor va unida als
templaris, que no solament van aportar fons a les seves campanyes sinó
que van lluitar braç a braç amb ell en la presa de Mallorca (1229) i en
les quatre guerres entre 1233 i 1258 en les quals es va forjar el Regne
de València.
Mestres del Conqueridor
No obstant això, l'historiador assenyala que la influència templaria en
la conquesta valenciana va ser més qualitativa que quantitativa enfront
del pes de les hosts nobiliaries i les milícies urbanes: «Parlem d'un
contingent format per unes desenes de cavallers, doncs la majoria de
frares guerrers són a Terra Santa». «Això sí —afegix—, es tracta de
professionals de la guerra que sempre acompanyen al rei i mantenen una
fidelitat absoluta a la corona, doncs el monarca ha estat criat per
ells».
En agraïment a aquest suport, Jaume I no s'oblida del Temple en el Llibre
del Repartiment. L'ordee, que ja acumulava 27 senyorius rurals i urbans
en la Corona d'Aragó, rep tres petites encomanes en el nou regne
cristià: Una a València, que incloïa l'alquería de Montcada, altra a
Borriana i el castell de Xivert.
La petjada templaria en el Cap i casal perviu en el nom del palau que
acull la Delegació del Govern, un edifici del XVIII que s'alça sobre
l'antiga casa i església del Temple.
El tros de ciutat que van rebre
entre les portes de la Xerea i Bab-al-Zaqar —l'entorn de l'actual carrer
Governador Vell—, va passar a anomenar-se barri del Tremp. L'església
templaria comptava amb un cementiri, que encara no ha estat trobat, sobre
el qual hi ha pergamins amb una vintena de donacions de nobles i
burgesos inhumats allí.
Guinot conta que en el segle XIII «no consta una actuació política i
militar significativa del Temple en el Regne de València». L'investigador
parla d'una presència «de 25 frares guerrers en 100 anys», que mai
estan junts, «com a molt hi ha dos o tres per encomana».
Regne del Temple dins del Regne
Tot canvia en 1294, «quan a través de dues operacions de gran
envergadura — la compra del castell de Culla per mig milió de sous i la
permuta dels seus béns, rendes i drets a Tortosa que oferixen a Jaume II
pel castell de Peníscola—, forgen l'Estat senyorial més gran de tot el
Regne de València al fer-se amb més de la meitat del Maestrat de
Castelló».
No s'ha establert amb certesa per què el Temple va donar «aquest
enorme salt en presència territorial que li duu a arribar a un poder
significatiu en el Regne de València», diu Guinot.
El fet que el
Maestrat es converteixi en zona de trashumancia fa pensar que l'objectiu
fora «assegurar-se una zona de pastura pròxima als seus grans senyorius
de Catalunya i Aragó».
Els templaris gaudirien tot just 13 anys del seu regne dintre del Regne
de València. El 13 d'octubre de 1307 Felip el Bell, amb el suport del
Papa, va deslligar la cacera de frares guerrers.
Dos mesos després,
Jaume II el Just, després d'una denúncia del Inquisidor general,
ordenava des de València la detenció dels templaris de la Corona
d'Aragó i el seu trasllat al convent de Sant Domènech del Cap i Casal
per a ser interrogats, mentre decretava l'embargament dels seus béns.
Encara que van sofrir presó, continua Guinot, «els templaris de la
Corona d'Aragó no van acabar en la foguera, simplement van ‘ser
jubilats’ al ser retirats a convents amb una pensió anual fins a la seva
mort».
Al Regne de València la causa contra el Temple trigaria en tancar-se,
doncs Jaume II es va negar a acatar el mandat de Clement V que tots els
béns templaris passessin a l'altra gran ordre militar, la de Sant Joan
de l'Hospital. Aquest transvasament suposava convertir als hospitalaris
en el poder senyorial més fort de la Corona.
El tira i afluixa del Just amb el Papa no es va resoldre fins a la mort
del pontífex en 1317. El seu successor, Joan XXII, va acceptar que els
béns del Temple i dels Hospitalaris es fusionessin en una nova ordre
militar exclusiva del Regne de València, la de Santa María de Montesa,
que quedava sota la total influència de Jaume II. Però això, ja és altra
història.
